L'ideari, una pauta en el camí

Hola a tothom,

No us apureu amb aquesta entrada al bloc; no es tracta de llegir-ho tot, però sí de tenir-ho a mà per a consultar-ho quan calgui.

A continuació, copiem el material amb què vam treballar una part de la sessió de l'Ideari:

- L'ideari de l'esplai Al Vent

- L'ideari del C.E. Lluís M. Chanut

- L'ideari del moviment d'ESPLAC

- La xerrada d'en Carles Marcet a la Joresco del 2007

Ideari del Centre d’Esplai Al Vent
Parròquia Mare de Déu de Bellvitge / Associació per l’Acció Social Bellvitge-Gornal “La Vinya” / MCEC

En sintonia amb el mode de procedir de la Companyia de Jesús fonamentem el nostre ideari en els següents punts:

1_ L’Esplai Al Vent estima i segueix a Jesucrist.
Els monitors de l’Esplai Al Vent trobem en Jesús de Natzaret el model del bon monitor, que cerca amics per viure i treballar en equip, que té cura del seu equip i dels infants, que ofereix una proposta de vida humana autèntica, i que realitza la seva tasca amb total lliurament i gratuitat perquè és impulsat per un Misteri d’Amor molt gran. Ell és el nostre cap d’esplai. No som monitors per inèrcia, coneveniència o professió sinó per vocació.
Els infants de l’Esplai Al Vent troben en Jesús de Natzaret un bon amic i company, que els té com els més importants en el seu pensar i actuar, i amb Ell creixen i s’enforteixen plens de l’Esperit d’Amor. Els monitors els estem agraïts perquè ells ens ensenyen molt sobre Jesús.

2_ L’Esplai Al Vent és contemplatiu en l’acció.
Els monitors de l’Esplai Al Vent no cerquem protagonisme perquè tan sols som uns col·laboradors més d’una gran tasca que no ha començat ni acabarà en nosaltres. L’Equip de monitors del Centre d’Esplai Al Vent fem “discerniment apostòlic”, és a dir: en el procedir de les reunions es va més enllà de la operativitat, es té un “olfacte sensitiu” atent i entrenat per a captar la petjada i la crida de Déu en les alegries i les penes de cada un dels infants.
Els infants de l’Esplai Al Vent són educats en el Trascendent a partir de la seva pròpia vida i enteniment, sense fer violència i amb medis propers. Ells són, alhora, la millor mistagogia per als monitors.

3_ L’Esplai Al Vent és un grup que comparteix la tasca evangelitzadora de l’Església.
Els monitors de l’Esplai Al Vent som un cos apostòlic, un grup de voluntaris que vol treballar en equip per a dur l’evangeli als infants i llur entorn. Per això volem estar units els uns als altres, integrant les diferències d’edat i procedència social, pregant els uns pels altres, comunicant-nos amb respecte i confiança, amb transparència. Aquest grup s’inserta dins d’un gran grup que comparteix la mateixa tasca que és l’Església, concretament amb la comunitat parroquial de la Mare de Déu de Bellvitge, l’Associació per l’Acció Social Bellvitge-Gornal “La Vinya” i el MCEC (Moviment de Centres d’Esplai Cristians). Amb tots ells també fem pinya vers una mateixa fita.
Els infants de l’Esplai Al Vent, tot fent pinya entre ells i integrant les diferencies socials i culturals, van prenent consciència de la pertanyença a aquesta gran familia frapada per l’evangeli.

4_ L’Esplai Al Vent és solidari amb els més necessitats.
Els monitors de l’Esplai Al Vent som solidaris i atents amb els més desafavorits de casa nostra i d’arreu així com amb les nostres pròpies mancances. Ells donen sentit a la nostra tasca i ens ensenyen a ser bons monitors encarnats de debò al barri.
Els infants de l’Esplai Al Vent aprenen a ser solidaris i atents amb els més desafavorits de casa nostra i d’arreu, com també aprenen a rebre i incorporar els infants més necessitats del barri, ja sigui en relació amb els Serveis Socials de Càritas Diocesana o els Serveis Socials de l’Ajuntament de l’Hospitalet com si estan pel carrer a la nit.

5_ L’Esplai Al Vent col·labora en xarxa amb el seu entorn social.
Els monitors de l’Esplai Al Vent no són franctiradors solitaris en una societat que els ignora, sinó que cerquem ponts de col·laboració i recolzament en un gran àmbit de relacions socials, siguin aquestes de diferents confessions o creences, des dels pares dels infants i educadors socials passant pels mestres i agents culturals del barri i arreu. L’Equip de monitors se sap en col·laboració també amb un ecosistema i amb la Natura, així com amb el país i la seva cultura.
Els infants de l’Esplai Al Vent són incorporats a un procés de socialització que no els tanca en un grup estrany sinó obert al seu entorn natural i cultural, que els durà a dur una vida compromesa socialment amb d’altres persones de diferents àmbits i, alguns d’ells, seguint un efecte multiplicador, esdevindran pedrera per a futurs equips de monitors d’educació en el lleure.

6_ L’Esplai Al Vent treballa per la formació dels seus membres.
Els monitors de l’Esplai Al Vent, esperonats pels seus responsables, cerquen formació en l’educació en el lleure per tal d’aconseguir un esplai crític, contracultural, humil i creatiu, alhora que tenen eines per planificar, realitzar i avaluar dinàmiques grupals.
Els infants de l’Esplai Al Vent, amb l’ajuda creativa dels monitors, s’eduquen aprenent a superar prejudicis i mancances, valorant i esperonant allò de bó que duen en ells. Els infants desenvolupen les seves capacitats amb gust i de manera joiosa.

7_ L’Esplai Al Vent és flexible i està disponible per assumir nous reptes.
Els monitors de l’Esplai Al Vent, dins del seu marc d’actuació, estan oberts i disponibles al canvi que calgui per atendre millor als ítems anteriors. Al mateix temps que demanem ajuda per a cercar col·laboradors en la nostra tasca educativa, estem atents a poder oferir ajuda allà on sigui necessari.
Els infants de l’Esplai Al Vent, alhora que aprenen a gestionar els canvis, ens ensenyen a ser flexibles per adaptar-nos a noves situacions.

8_ L’Esplai Al Vent cerca fer la seva tasca el millor possible.
Els monitors de l’Esplai Al Vent es prenen seriosament la tasca d’avaluació, no com un peatge sinó amb la sincera voluntat de transmetre cada vegada millor l’amor de Déu per la humanitat que ens crema en les entranyes. Per al monitor de l’Esplai Al Vent la missió no és una tasca sinó una passió, troba reptes allà on d’altres només hi veuen problemes.
Els infants de l’Esplai Al Vent són apassionats per la Creació, pel regal de la Vida i per l’Amor rebut dels seus companys i monitors. Els infants creixen aprenent a servir i estimar en tot.

IDEARI DE L’ESPLAI LLUÍS M. CHANUT:

L’ideari d’un esplai és el marc d’idees en què es planteja l’activitat de lleure que es vol dur a terme. El nostre ideari és el següent:

- Creiem en la figura de Jesús com a model d’home.

- Treballem per un tipus de persona compromesa amb el que fa, amb el que pensa, amb les relacions.

- Treballem per un tipus de persona tolerant amb les cultures, amb les idees, amb l’entorn i crític amb sí mateix.

- Creiem en la pluralitat fruit de la convivència de les diferents cultures.

- Treballem per un tipus de persona críticament constructiva en i amb la societat.

- Treballem per un model d’home joiós i feliç.

- Prenem una opció de treball per als col·lectius més desfavorits.

- Treballem per un tipus de societat participativa i pluralista entesa també com a defensora de les minories.

- Treballem per un tipus de d’home integrat críticament en la societat, solidari, participatiu i amb capacitat d’intervenció.

Ideari ESPLAC

Quin hauria de ser el nostre model alternatiu d’esplai? El model lliurepensador, republicà, federal, democràtic, laic i progressista. Què vol dir? Nosaltres no tindrem mai la figura del consiliari o adult que està per sobre de tot i mana. No hi ha alternativa laica al capellà, ni tenim capacitat, ni pensem que sigui bo ni s’adiu amb el nostre ideari.

L’esplai hauria de ser republicà és a dir, per sobre de la voluntat del grup d’esplai no hi ha ningú. La voluntat del grup d’esplai es conforma a partir de l’opinió dels nens i nenes, dels monitors i dels pares i mares.

L’esplai hauria de ser federal. Si entenem per federal que és la persona qui s’autodetermina, és a dir, que cada ciutadà ha de trobar la seva forma de ser feliç, cal que cada esplai trobi la seva forma de definir-se i decidir sobre quines activitats fa, i com es relaciona amb l’MLP i la societat que l’envolta. Aquest concepte dóna peu a l’esplai democràtic.

L’esplai democràtic. És aquell que es dota d’un sistema de funcionament on cada nen, monitor i pare participen activament. Això només és possible amb la delegació de responsabilitats i l’exigència de resultats en un període determinat. Caldria donar més confiança a les persones i exigir-los responsabilitat.

L’esplai laic. L’esplai per tal de ser democràtic hauria de ser laic, és a dir hauria de promoure la pluralitat educativa dins d’un ideari que entengui la pluralitat –religiosa i ideològica– com un valor positiu de saber conviure en la complexitat.

L’esplai progressista. L’esplai hauria de tenir una visió del món i una proposta educativa encaminada a canviar les mentalitats com a camí per transformar la realitat que ens envolta.

TROBADA MONITORS PERE TARRES – Carles Marcet / Joresco ‘07

I. PRESENTACIÓ I SENTIT D’AQUESTA XERRADA

a) Imaginem que som els combatents d’una “guerra de guerrilles”. Avui ens trobem en assemblea els “guerrillers”.

b) La nostra “batalla” és la D’HUMANITZAR EL NOSTRE ENTORN AMB LA TASCA EDUCATIVA

c) I avui ens trobem per “celebrar la lluita”; “conèixer i reconèixer altres guerrillers” i “PREVEURE ESTRATÈGIES”.

d) Això últim és el que pretenem fer ara. Per fer-ho proposo fer ara

- una mirada al cor de la cultura en la que ens movem (de “l’aire ambiental que respirem”). És el lloc on “tenim el combat” i cal conèixe’l. És l’aire que respiren els nostres infants amb certa naturalitat (Ex televisió i noves tecnologies)
- no per ser “profeta de calamitats” sinó per detectar reptes movilitzadors .

II. EL COR DE LA CIUTAT

1. CRISPACIÓ. Avui respirem en un ambient crispat; la tensió a flor de pell. Exemples: l’espectacle dels polítics, violències domèstiques, matrimonis que duren molt poc, taules rodones on tothom crida i s’enfada per futeses (si va ser penalti o no...) i ningú no s’escolta, pares encarats amb professors, professors que no saben què fer amb alumnes cada cop més espitossos i àdhuc violents, baralles de carrer per nicieses, l’insult i la desqualificació com recurs habitual inclòs en mitjans de comunicació, el recel envers el que és diferent...

SOROLL, AGOBIO, PRESES. Aquesta crispació sovint va acompanyada d’uns ritmes de vida frenètics. Tothom va amb preses i ningú no sembla tenir temps per a res i per a ningú . Mai s’havia sentit parlar tant “d’agobio”. Sembla com si tothom va “agobiat” i viu “agobiat”. I ple de sorolls (interns i externs; els externs sovint per silenciar als interns que neguitegen: cotxes amb música màquina a tot taco; gent amb els auriculars posats...).

Sembla com si hagués una mica de por al silenci, a la vida de l’interior, a trobar-se a gust amb un mateix, a reconciliar-se, a mirar-se serena i joiosament a l’espill (el que tantes voltes s’ha anomenat manca d’auto-estima)

2. RELIGIÓ DEL CONSUM. Ens han venut – i sovint ens hem cregut – que la solució als nostres mals, que la felicitat que ens “allibera” ve de fora. Això és típic de societats de consum com la nostra: ens han d’encolomar com sigui el producte, i els “sacerdots del consum”, els publicistes, ho saben fer molt bé i ho tenen molt estudiat. Tenir bons cotxes, dues cases si és possible i amb el màxim de comoditats possibles, tenir una bona imatge i un “cos dadone” o “hiper maquillat”... son coses que ens venen com a “salvadores”: ¡son la nova “revelació i el nou dogma”!

3. FRIVOLITAT. A aquesta persecució de la llibertat a base d’incorporar (incorporar-se) coses externes li correspon sovint un estil de viure frívol, instalat en l’aparença i el mostrador, més preocupat en la cáscara que en la nou (“molt soroll i poques nous”). Un món fantasiós, d’imatges, d’aparences. Un món que tolerem, mig conscient mig inconscientment. Exemple: la “pasarela de models”; “els sopars del vips” (= “la cena de los idiotas) que apareix a HOLA (¡la revista més venuda!). Una frivolitat i una idotesa que “ven”, que es compra, que enlluerna (¡la meva boda com la de la princesa!)

Darrera d’aquesta “llibertat exterior de mostrador” “les coses lletges” s’amaguin al “rebost de la botiga”. Realitats com la malaltia, la vellesa o la mort, totes elles ben reals, tenen tots els números per ocupar el lloc més amagat del “rebost socio-cultural”. Son realitats que “no estan de moda”, “no venen” (ningú no les vol comprar, ni saber-ne de la seva existència). Així, de la mort millor no parlar-ne i als vells millor amagar-los a les residències. Aquest tractament “tabú” de la mort i la vellesa son exponents d’un ambient cultural frívol.

Però la veritat és com un suro que tens contingut sota l’aigua: en quant el deixes puja amunt i apareix. Cal, doncs, tot un treball – fonamentalment educatiu – per deixar que la veritat aflori. I una petita veritat que, modestament, crec cal deixar aflorar és que això que en diem “salvació” o “felicitat” o “plenitud de vida” es quelcom que hem de rescatar del nostre interior i no encobrir amb exterioritats per aparents i grandiloqüents que semblin (cfr. Ellacuría i “l’encobriment d’Amèrica”)

4. SOLITUT I EFECTIVITAT. Per darrera d’aquestes aparences es veu i es viu molta solitud. No només de persones grans – que també – sinó ensems de joves, adolescents i infants. Exemple: el goig dels infants del reforç; la “mampara”; “l’entrepà pel cap”.

Hi ha, doncs, molt sentiment d’anonimat, de ser un número més, de no comptar per ningú (només si li resulto eficaç, útil o necessari). Hi ha com una necessitat de “rostres personals amics”, “d’espais de trobada on poder ser reconegut simplement pel que un és (i no pel que té, o pel que produeix).

Hi afavoreix aquesta mena de subcultura invasora de “l’efectivitat”. Hi compta i es valora el que és eficaç, productiu, rentable, el que produeix beneficis... Però ¿què passa amb aquell que no és productiu, ni eficaç, ni rentable? ¿què passa amb el deficient mental, amb el que pateix algun trastorn psicològic, amb l’ancià que només dona feina, amb l’infant menys agraciat, amb...?

Hi ha necessitat d’un complement de l’efectivitat que és l’afectivitat (al cap i a la fi, l’afecte és el petit motoret de les nostres vides, el que ens fa moure, somiar, creure, conspirar...) i d’un correctiu al valor “eficàcia” que és el valor de la “gratuïtat” Exemple: ¿quan cobren els catequistes?

5. INSTAL·LATS EN EL PRESENT. Viure en l’instant (“aquí y ahora”), en el moment present i el més be i còmodament possible (un notori hedonisme). Sense cap mena de concessió al passat (que és una realitat caduca, que no importa, i que no és de moda) ni al futur (que és molt incert, espanta i ... millor no pensar-hi).

ANIMAL D’ESPERANCES I MEMÒRIA... no he volgut ser humà d’altra manera; no he volgut ignorar ni resignar-me, a ser poc més poc menys com una fera.

Sense passat ens trobem “desmemoriats” i “ignorants” (La història és mestre de la vida”) Sense futur ens trobem “desesperançats” i “resignats”,
Escèptics vers tot el que no sigui de “plaer, benefici... immediat) i amb poc esperit de lluita per “causes amb llarg recorregut

6. LIGHT. Com el cafè descafeïnat, la llet descremada o la nata desnatada. Res no és massa important ni té especial relleu. Contemplem impassibles a la TV com darrera d’un anunci d’INTERMÓN apareix un altre de menjar per a gossos, i tot al mateix nivell, tot “pla”, sense “relleus”. Es aquesta una atmosfera que podríem qualificar de “tolerància asèptica” (si no fa mal a ningú... tot acaba essent permès, igualment vàlid...)

Una expressió gràfica d’aquest ambient light és el zapping: es passa amb el “comandament a distància” d’un canal a un altre amb una facilitat asombrosa. Res no dura gaire perquè res no és gaire consistent i tot es trenca amb relativa facilitat (el treball és provisional i precari, les parelles de “compromís temporal”, les “militàncies” molt passatgeres,... l’únic que dura és l’hipoteca del pis!!!). El zapping és expressió gràfica d’un estat del “cor socio-cultural”: es tasta una mica de tot sense aprofundir en res; hom queda instalat en l’epidermis de les coses, constantment de viatge però sense rumb fix ni clar, sempre en moviment per la superficie. (Què bonic seria ajudar a “mirar endins” i “mirar a baix”, encara que això sigui una mica contracultural)

HIPER ACTIVITAT. En el terreny educatiu el zapping correspon a l’hiper-activitat que pateixen tants infants. Un estar sempre corrent per no trobar-se amb un mateix

7. EXCÈS D’INFORMACIÓ. La sobredosi d’informació que rebem (patim)”. Per tot arreu som bombardejats d’ofertes, notícies, possibilitats, coneixements, cartells publicitaris... Tant, que no tenim capacitat de digestió. I, alhora, hi ha un dèficit de formació (p.e. sabem utilitzar Internet però ningú no ens ensenya ha utilitzar-la amb seny. Imaginem una situació en la que tenim molta aigua i molt poca set). Tenim una quantitat impressionant d’estris damunt la taula però no sabem que fer-ne; una quantitat de perxes sense una barra on enganxar-les. I “educar amb sentit” és “ajudar a construir barres, no oferir perxes”.

-à EXCURSUS: El “TOT” i “L’U” : La BARRA (servei, entrega, VIDA)
Els PENJADORS (informació, diners, estudis,...

8. FRAGILITAT GENERACIONAL. Per sota d’una imatge global de benestar, d’índex econòmics en augment positiu, de “progrés”, etc.. s’amaga en el nostre “cor social” una mena de “fragilitat emmascarada” que afecta d’una manera especial a les generacions més joves. Efectivament, aquestes s’han trobat que “les grans lluites” ja han estat realitzades per les generacions anteriors: democràcia, creixement econòmic, treball a dojo, serveis bàsics per tothom als barris, pas del chabolisme a les vivendes, etc. Les generacions prèvies a les nostres – que han patit, treballat i lluitat molt – ens ho han deixat tot bastant be, i han volgut expressament que nosaltres no haguem de passar pel que ells van passar. D’aquí surt una generació “actual” còmoda, amb poc esperit i necessitat de lluita, que s’ho ha trobat tot fet però que, amb tot, ha d’afrontar uns reptes nous, i ho ha de fer havent estat educat en la fragilitat (pot ser un excés de permissivitat, poca valoració de l’esforç, més exigent que agraïda, amb molta fasana però poca consistència interior...). Les noves generacions són més febles, no només de “pensament” (petits relats) sinó també de “disposicions internes”, de “bagatge interior”. Es troben més perduts en un món més inhòspit, anònim, fragmentat, esmicolat, competitiu...

III. EL REPTE I L’ENFOC: ¿QUÈ CAL FER?, ¿QUÈ PODEM FER?

a) No girar cua; no esdevenir “profeta de calamitats (entre d’altres coses perquè també hi han molts “moviments positius”: gent que creu que altre món és possible i es belluga de mil maneres diverses (xarxes, associacions, moviments, ON G’s...), hi ha molts testimonis de solidaritat, de tendresa, de servei, de recerca comunitària...)

b) Entomar l’assumpte com a “repte” i “oportunitat”, apassionant i capaç de mobilitzar les nostres energies, el bo i millor que portem a dins. ¡D’això es tracta!. Nosaltres, volem ser , modestament, portadors “de bona noticia”, de “llibertat i alliberament”.

c) I en aquest sentit, esdevenir un “grup alternatiu”.

d) Ara bé, un grup alternatiu que vulgui ser “honestament radical” (no extremista)

e) I la radicalitat rau en primer lloc en “una mirada amorosa i d’estimació vers la nostra realitat en totes les seves dimensions”. És la mirada que el mateix Jesús mantenia davant la vida, les persones i la societat del seu temps (aquí podríem posar molts exemples de la vida de Jesús tal i com va ser percebuda pels evangelistes):

- mirada apassionada per la VIDA. No arrauxada. Sinó que discerneix el bo i millor, “el que més ajuda” (importància de la tasca reflexiva, de pensar i preparar junts...)
- en equip, en xarxa, conspirant junts, en “missió compartida” (Exemple: l’èxit d’unes colònies en un 80% rau en l’equip de monitors: l’empatia, complicitat i amistat que es genera entre ells)
- en l’acció i movilització (No ens quedem en “teories” ni tampoc en “grups estufa”)

IV. ¿QUÉ ENS POT AJUDAR PER TAL D’ESDEVENIR “RADICALS ALTERNATIUS”?

a) Viure la pròpia acció com a “vocació” Vocació de contribuir, des del món educatiu, a la configuració d’un “món altre” en el qual creiem de tot cor. Ens movem en el terreny de la “crida”, personalment viscuda, més que en el de l’ofici o “professió o funcionariat”. “Vocació”, “crida”... “passió per servir” (afectivitat i efectivitat

b) Viure aquesta vocació “compartida” (amb altres, en comunió). “Comunió en la vocació de treballar per un “món altre” des de l’educació. Avui en dia, els reptes que s’ens presenten són tan grans, que demanen “sumar esforços”, “treballar en xarxa”, “cercar complicitats i companys de conspiració”.

c) Conrear el “saber-se membre d’un cos amb una vocació comuna” (de fet és el que avui fem). Som un cos en l’exercici d’aquesta missió comuna que generar vida nova des de l’acció – reflexió educativa. I en aquest “cos” cadascú de nosaltres té la seva tasca (diferent i complementària alhora). Aquesta percepció també ens ajuda per tenir cura uns dels altres, per saber-nos necessitats uns dels altres, per sentir-nos corresponsables i ajudar-nos...

d) Viure aquesta vocació compartida com a “mobilitzadora”. No som un cos de “contemplatius” (tot i que ens cal contemplar), ni un cos de reflexius (tot i que ens cal reflexionar), ni un “cos estufa” (tot i que ens hem d’escalfar mútuament). Contemplació, reflexió, comunió – comunitat... son eines que ens ajuden a desplegar la nostra missió que vol ser essencialment transformadora, generadora de llibertat i d’alliberament en el nostre entorn. Cap aquí van dirigits els nostres esforços, les nostres reunions, el nostre treball en equip, la nostra formació permanent, el nostre associacionisme...

Per tant: un cos en conspiració i movilització per anar aconseguint allò “que andamos buscando” (també per a nosaltres) i que ens apassiona, que és “vida per a tots”, des de la parcela educativa de la nostra acció.

V. PEL TREBALL EN GRUPS
1) ¿Què ressona més per dintre de tot que hem xerrat?
2) Quins sentiments desperta?
3) Què se m’ha suggerit per millorar? ¿quin “filó” per “explorar”?