5/12/07

Taizé, un camí endins

Durant la setmana passada, alguns de nosaltres, de 2n de batxillerat, van viatjar fins a Taizé. Hi han compartit un espai de pregària silenciosa, de silenci contemplatiu. L'experiència és irrepetible i ajuda a situar-se, a madurar la fe, a replantejar-se el compromís amb el món.

Paral·lelament, d'altres membres del grup van participar de la preparació, la realització i l'avaluació de diverses excursions en grups, així com d'un dissabte amb l'Esplai Chanut (Badalona).

Nois i noies, conteu, conteu!

4 comentaris:

Pau ha dit...

...a Taizé es viuen moments únics.

Ja sigui a les estones de silenci enmig de les pregàries o bé a les activitats organizades, es viuen situacions que van des de les més personals i més interiors fins a la complicitat que sents amb la persona que t'està abraçant.

L'ambient que es respira a Taizé fa que sigui un lloc entranyable, i això s'aprecia al veure la gent de països tan diferents però que, a la seva manera, cerquen el mateix.

Estic segur que cada cop que escolti la cançó...
"ay, ay, ay...canta y no llores...porque cantando se alegran, cielito lindo, los corazones..."
...em vindra a la ment la positivitat, l'energia que transmetien l'andalús cantant i el ritme que marcaven els aplaudiments del rús, la coreana, i d'altres extrangers desconeguts.

I què dir ara, dies després, de les cançons que, involuntàriament, apareixen a la teva ment i que comences a tararejar, a repetir i a repetir...

Res més a dir, sé que he deixat una bona parrafada però només volia transmetre aquests petits detalls carregats de positivitat que, malgrat passen els dies, encara hi són presents.

..PAU!

marionaa ha dit...

taizé

uns moments unics i verdaders

se m'han quedat gravats a la pell i al cor moltes coses que mai oblidare!

espero que tothom hi pugui anar algun dia

res més...

petons

Queralt ha dit...

...In the land of the living...

Bé, potser és massa tard per escriure aquest comentari, però és ara, quan ho necessites, que intentes seguir els moments per a pensar i adonar-te de com és d'important el teu pas per aquest món.
Han passat dues setmanes i sembla que hagi passat molt més, per a mi. Van ser 5 dies molt intensos. Ens llevavem, ens dutxavem, i de bon matí ja hi havia una pregària. Després, anàvem a esmorzar, sense oblidar-nos de la famosa llet en pols, les galetes famoses...
Un cop havent esmorzat, anàvem a escoltar un tros d'evangeli. Bastant amè, ja que es feia en anglès, i sempre hi havia algú que ho traduïa, per aquells que l'anglès no és el seu fort.
Abans de dinar, hi havia una altra pregària de mig dia, més curta que la del matí, però. Mentre tant, ja es feia l'hora de dinar, uns quants voluntaris per servir, uns altres per fregar els -plats bruts- (remarco la paraula: BRUTS jeje), i alguns, els més valents, per anar a l'Aviod. Tot i ser tasques una mica pesades, he de dir que es feien bastant passatgeres: 8 persones rentant plats i cantant durant 15 minuts tota l'estona cansons, a cual más cutre, i per mi va ser un dels millors moments!
Per la tarda feiem alguna activitat junts, estil recés, una mica més diferent. Moments per pensar, moments per a tu, per dedicar-los per descobrir què hi ha al teu interior, moments per adonar-te de que tot el que tens, és massa, i que ens sobren moltes coses materials.
A l'hora de berena, no faltaven les bromes dels cacauets, unes quantes guitarres sonant, jocs de cartes (mechero i el joc aquell una mica masoquista), jocs de màgia (flipant el joc del Sevillano!) i sobretot la nena, quina alegria veure-la cada dia! La niña Galletas (era l'únic que menjava).
Després de sopar, anàvem altre cop a la pregària quan sentiem les campanes. I després, una mica de reflexió, algo de temps lliure i al llit.

Això era un dia de cada dia allà. "Sembla que no, però si ens parem a pensar en tot el que fem durant un dia, el temps pot arribar a tenir més valor." (Guindu)
I és cert. Quan penses tot el que has fet i t'enrecordes de tots els moments en que has rigut, has compartit converses i has gaudit, el temps pren més importànca, i no se'n perd tant.

Per últim, vull remarcar, que la forma de pregària que es té allà és, per a mi, exemplar. És molt més individual, i et permet fer tu les reflexions. Amb els cants, una estona de silenci, i una lectura de 10 línies, en tenies més que de sobres per poder adonar-te del que et calia revisar de dins teu en cada moment. Pot ser, al principi és una mica difícil, però després te n'adones, que només has d'entrar dins teu.

És una experiència que la recomano a tots! Sobretot als que no hi veu anar: proveu-ho!


Una abraçada

Anna Queralt.

Anònim ha dit...

Taizé és una experiència a la qual aconsello a tothom que la tingui.
Crec que és un lloc diferent al que sovint vivim i coneixem; tant per la vida amb comunitat per les estones de pregària o reflexió que ajuden a que un es centri davant la vida, i que es trobi a si mateix.

Dir que Taizé és diferent a el món religiós d'aquí, i és interessant descobrir una altre manera d'entendre la vida d'entendre Déu.


Pablo

Que acabeu de pasar un bon nadal!